a deu dies, la meva Stapelia giganteaestava tal que així...
fa dos dies la vaig trobar així Tots els anys em floreix per aquestes dates. Te la gentilesa de fer-ho per la banda contrària al carrer, cosa que fa que la pugui veure i fotografiar. (La planta és la que veieu a l'esquerra de la flor) Es tracta d'una planta crassa original de sud-est d'Àfrica. La flor, amb el seu aspecte vermellós, com de carn, i la olor que desprèn (t'has d'acostar per notar-la. Per sort!) intentarà que s'hi acostin les mosques per tal que la polinitzin. També és curiós com està coberta de pels.Se la va batejar amb el nom de gigantea per què és la que te les flors més grans del seu genere. Aquitrobareu fotos d'altres Stapelies i crasses semblants.
Resumint molt, les plantes C4 aprofiten millor el CO2 de l'atmòsfera per tal de fer la fotosíntesi. Poden continuar creixent tot i tenir els estomes tancats quan fa molta calor ja que acumulen CO2.
Resisteixen millor que la majoria de plantes (les C3) la falta d'aigua. Les C3, per continuar "treballant" quant fa molta calor, necessiten aigua per no deshidratar-se. (gespes tipus anglès: Raygrass, Poa, Festuca...) Les zoysia i altres herbes C4, tenen altres característiques que poden resultar molestes als que estan acostumats a la gespa tradicional:
La seva implantació es més lenta (i cara).
No totes les varietats es poden sembrar.
Al hivern, per sota de 1 a 5 graus agafa color de palla, dorm, hiverna. A la primavera tornarà a reverdejar. Aquesta que veieu s'ha instal·lat amb tepes (pans de gespa ja crescuts, com una catifa) Aquest camp d'herba el vaig plantar al passat juny. Ara ja hi podeu entrar. L'horari d'obertura és de 8h. a 19h. els dies lectius a la Universitat Pompeu Fabra.
Naturalment, esteu convidats a trepitjar-lo.
El dedico a la gent de BlogVille, especialment als que necessiten un espai com aquest. I si voleu entrenar... endavant!
inalment vaig poder visitar l'exposició " Fibres Vegetals" a l'Institut Botànic de Barcelona.
Feia temps que la tenia pendent i no em penedeixo gens d'haver-hi anat.
Intentaré, amb aquest post, posar-vos el cuquet de fer-hi una visita.
L'exposició ens vol recordar la importància que han tingut les fibres extretes de les plantes, en el progrés de les civilitzacions, fins no fa gaires anys. (de fet fins l'aparició del petroli i els seus derivats!)
Ens mostra des dels diferents teixits en brut...I els pots tocar! Quin gustet el cotó!
...fins els diferents tipus de producte obtingut amb les fibres segons la seva utilitat i les plantes que s'han utilitzat:
La corda, una LINEA. Lliga, uneix, transporta
Cada tipus de corda està feta amb el vegetal més adequat per a una feina concreta i té el seu nom específic.
Sense cordes no es travessen oceans
El teixit, un PLA. Folra, cobreix i entapissa
Qui no ha jugat alguna vegada al joc de les cadires? Estaven fetes de fusta i boga!
El comissari de l'exposició (un bon amic), em va explicar que "la nansa" és un parany de pesca teixit amb vegetals. Tenien una vida limitada doncs al estar submergides durant mesos en el mar es deterioraven. No es tornaven a usar i es llençaven al mar.
Dins de les nanses que llençaven al mar, quedaven a les restes d'esquer, ous que havien posat els peixos que hi queien... de manera que servien per regenerar les espècies que es capturen amb aquest parany.
Actualment les nanses es fan de plàstic i malles metàl·liques, que es recuperen, perdent-se tota la riquesa de vida que s'hi havia fet en els mesos que han estat submergides.
Un cabàs, un VOLUM. El cistell protegeix, guarda i encapsa
Heu vist mai un niu d'ocells? Jo me'n trobo sovint, per la meva feina. Són un teixit de brins d'herba i branquillons de diferents plantes, molt resistent i prou ample per protegir! Nosaltres també hem utilitzat els vegetals per protegir i guardar
Encara aneu a mercat amb cabàs?
O sou acumuladors de bosses de plàstic que cada cop malmeten més l'entorn natural?
També hi ha lloc per a l'art en l'us de fibres vegetals
Seria bo que no ho oblidéssim que tot el que es feia amb fibres vegetals donava feina a un munt de gent. Des dels cultivadors o recol·lectors de vegetals fins els diferents productes explicats a l'exposició passant per tota la indústria transformadora i de transport. (Molt ben explicat, per cert, en els panells amb fotografies i textos de l'exposició)
Tot un mon que ha estat desbaratat pel petroli.
Una exposició, doncs, més que recomanable. El que us pressento aquí són els detalls més vistosos però la mostra de plantes, les explicacions, les històries...hi haureu d'anar per apreciar-la en la seva totalitat.
A més, si aneu amb temps, podreu aprofitar per donar una volta pel Jardí Botànic. Trobareu plantes que us semblaran estranyes o curioses, però que són de clima mediterrani. Però d'això ja en parlarem en un altre post.
Que tingueu una profitosa passejada
No sóc l'únic que ha parlat d'aquesta exposició a BlogVille: Velas y bengalas
e tant en tant, una caminadeta per la natura no va malament.
Un cap de setmana d'agost vaig acceptar d'acompanyar uns amics a les gorges de Carançà. En primer lloc, varem haver d'arribar al poble de Thües entre Valls. A la carretera entre Puigcerdà i Prades. Al poble ja hi ha les indicacions cap a les Gorges de Carançà Deixem el cotxe (aparcament a 2 euros el dia), ens calcem les botes i cap amunt! Després d'una ascensió sobtada i esgotadora, que no em va permetre ni treure la càmera(hauríem d'haver escalfat), ens varem trobar aquest camí planer...Ufff!
...que seguia per un bosc d'aspecte "èlfic". Semblava que darrera d'un arbre t'hagués de sortir una fada, o de sota un tronc un follet. (Una delícia)
Allà baix estava el riu. Glups!
Alguns arbres, semblaven arrelats a l'aire per sobre del penyasegat...
...que es pot i vam travessar per les cornises excavades en la roca.
Quin "iu iu", eh? Hi ha un cable per agafar-se. Doncs això és res!
De mica en mica (agafats del cable!) anem arribant a l'alçada del riu
Després d'un dinar típic d'aquest tipus de sortides (amanida d'arrós i carn arrebossada)Comencem a tornar per on hem vingut (totes les passarel·les) i l'últim tram el fem per un altra camí. Anàvem pel costat del riu
I varem trobar un munt de papallones ... Moltes, moltes papallones i totes posades en les mateixes flors.
No em feu dir quines flors eren que jo estava tant de vacances que no vaig ni reconèixer uns avellaners al costat del camí. (I això que hi havia avellanes pel terra!)
Arribant al final del recorregut ens varem trobar amb aquest avís pels qui feien el recorregut a la inversa (o que potser és per on hauríem d'haver començat nosaltres!)...
...no ens calia, ja ho havíem notat. Finalment els nostres peus també es mereixien un descans..
quests jardins em porten records d'infantesa... Ja ho diu "El Paseante" en el text que a tingut a bé fer per aquest post, "...els meus pares ens portaven a aquest jardí tot sortint de missa dels caputxins de Sarrià..."
Si ho voleu, podeu acompanyar la lectura amb un clàssic del jazz (Crazy Rhythm) interpretat per uns amics,JAZZADLIMITUM. Si no us entreteniu en els enllaços crec que encaixa bastant bé amb el text.
Els jardins de la Vil·la Amèlia i Vil·la Cecília
Aguardaba el ómnibus 34 de retorno a casa en una zona de Sarrià que me era desconocida, al norte de las torres de la sede de La Caixa en la avenida Diagonal, tan negras como ese cielo absolutamente oscuro a media tarde de ese día.
Todos sufrimos la escasa frecuencia del transporte público en la metrópolis. Así que tuve tiempo de vagabundear con la mirada por los toldos amarillos de esos balcones donde toman el aperitivo los potentados. Hasta que en la esquina aparecieron dos veinteañeras espigadas a bordo de unas interminables piernas morenas coronadas por unos tejanos minúsculos. Mi rostro dibujaba una góndola observando la cadencia de sus caderas, y alguien debería haberme cerrado la mandíbula con un golpecito en el mentón, para no parecer tonto.
El bus no venía y yo no tenía prisa. Así que seguí a ese par de flautistas de Hamelín. Como una rata. Ascendieron por la rampa de lo que parecía un parque. El lugar olía a flores, y había mil perros blancosy mil teckels pijos brincando en busca de pelotas de tenis que les lanzaban mil chicas de piernas largas y pantalones cortos, entre árboles centenarios que querían tocar el cieloMis flautistas se extraviaron entre esas jovencitas replicadas. Me agaché, pero ya no supe distinguir sus piernas de las otras.
Pasaron un hombre y la que parecía su hija. Sin prisas. Él tenía una edad parecida a lamía,con el cabello rizado y salvaje. Carcajeaba socarrón con esa boca que enmarcaban un bigote y una perilla coqueta, mientras le contaba algo a la niña que la hizo sonreír.Ella era una adolescente presumida. No tendría más de trece años, pero se la veía resuelta como una bella dama filadelfiana. Escuché como él le narraba: "L'ultim record que tinc és de quan els meus pares ens portaven a aquest jardí tot sortint de missa dels caputxins de Sarrià.
Deuria ser jo un marrec, perquè d'adolescent ja no anàvem a missa, jo i els meus germans".
Cambié de flautistas, y les seguí. Como una rata. Supe por la voz sonora del hombre que me encontraba en los jardines de laVil·la AmèliaiVil·la Cecília.
Originariamente componían un único espacio, pero ahora una calle los había convertido en dos amantes separados. El guía le señaló a su hija la avenida de palmerasLe hizo fijarse en los cipresesque vigilan el estanque ornamental del centro, decorado con una ninfa de bronce.Le destacó los pinos antiguos e imponentes,pero también los delicados arbustos ornamentales que decoran los caminosParecía un experto en plantas, y sentí envidia de él porque no soy capaz de distinguir un manzano de una secuoya.
Cerca del quiosco de bebidas, la chica le preguntó por el nombre de un extraño árbol de copa aplastada. Me gustaba especialmente, así que me acerqué más de la cuenta a la pareja para escuchar que se trataba de una Sophora japonica “pendula”. El tipo detectó mi presencia y se giró mosqueado para amenazarme con la mirada. Disimulé buscando nidos de cigüeña en las alturas mientras silbaba el himno del Barça. Con todo, decidí aumentar la distancia a que les seguía un poco más allá del medio metro inicial
Fui tras ellos por un camino agreste de tierra, hasta coronar un montículo con vistas a la parroquia de Sant Ot (con ese campanario estilizado).Era un rincón nostálgico, y las raíces de los pinos parecían huesos de dinosaurio esparcidos por el suelo."Aquí hi pujàvem camp a través, res d'anar pel camí! Jo deuria tenir 8 o 9 anys com a molt", le contó a la chica que un rato antes le había desvelado sus planes para convertirse en una futura diseñadora de moda.
Al final de la zona de juegos infantiles (donde se levantan unas preciosas casas de dos plantas con fachadas de color pastel), se detuvieron en un lugar de sombra.Parecía un pequeño sotobosque fresco, con hierba y hojas que ya habían caducado, sobre las que se sentaron. Él se quitó las abarcas y ella las sandalias, y los dos notaron el frescor en los pies. Me tumbé a dos metros de sus hombros, buscando nidos de cigüeñas y silbando el himno del Barça para disimular. La niña le contaba sus progresos con la flauta. Cerca había un árbol poderoso, que el flautista con conocimientos botánicos definió como uneucaliptus.
Se estaba a gusto allí, pero los guías no paran quietos. Así que se calzaron de nuevo, y reemprendieron el camino. Fui tras ellos. Como una rata. Salimos de los jardines de Vil.la Amèlia. Cruzamos la calle por el paso de peatones,que había convertido esos dos recintos en dos amantes separados, para entrar en los jardines de la Vil·la Cecília.
Unas pérgolas metálicas simulaban ser colas de ballena.Había una maraña de laberintos formados por setos de cipreses recortados.Un canal en desniveles decoraba el muro de la entrada.Una esculturase ahogabaallí.Leí en el cartel:
En el centro de los jardines se elevaba un edificio elegante-el Centre Cívic de Sarrià-,flanqueado por tilos.En la plaza de enfrente, miles de botánicos con perilla hablaban de plantas ese atardecer con sus miles de hijas adolescentes que soñaban con ser futuras diseñadoras de moda. Mis flautistas se extraviaron entre ellos. Me agaché, pero ya no supe distinguir sus piernas de las otras.
Sin guías, encontré en la calle a un servidor del ayuntamiento que regalaba multas a los automóviles mal aparcados. Le pregunté por la parada del ómnibus 34. Parecía complicado llegar allí. Le propuse que fuera mi nuevo flautista, y yo su rata.
Respondió que no estaba para gaitasEl cielo seguía tan oscuro como las torres de La Caixa.
En taronjaels enllaços a altres blogs, en blaumés informació.
El meu sincer agraiment a El Paseante per la seva col·laboració. També vull agraïr aJAZZADLIMITUMque m'hagin prestat la seva gravació
Si no s'indica el contrari, les fotografies publicades a "Llibre Primer" són fetes per l'autor d'aquest blog. En cas que us interessi alguna d'aquestes fotografies, tan sols demano que m'ho comuniqueu i que en citeu l'origen, allà on les publiqueu.
...després de la remodelació del carrer Santa Rosalia.
Ja ho veieu, escocell estandar!
Ara...
Una de les tipuanes ja se la van carregar per poder posar el "punt verd"!!! 
Visc(a) Barcelona
