RECOPILACIÓ BREVA DE LAS MATERIAS QVE LO AVTOR TROBA DE INTERÉS EN LO REFERENT A JARDINS I PAISATGES, ENTRE ALTRES CVRIOSITATS

diumenge, 31 de gener del 2010

PARC DE LA ESPAÑA INDUSTRIAL (segona entrega)




eniu cinc minuts? 

Doncs us convido a passejar amb calma, sense presses, pel parc de "La España Industrial" Aquest cop de la mà de "El Paseante"
Si ho voleu, la música us acompanya


"Confessin"  Ignasi Terraza – Oriol Romani

 Parc de l'Espanya Industrial
 

Comenzó a llover. Acababa un domingo, y desplegué el paraguas para asistir a la remodelación del Parc de l'Espanya Industrial. Ha quedado inmaculado, geométrico, suizo. Hacía tiempo que no lo visitaba.
Desde la parte superior de esa gradería, que precipita sus peldaños blancos hasta la superficie del segundo mayor lago de la ciudad, observé que las autoridades municipales han eliminado los grafitis del cemento, de los muros de los nueve faros que presiden el espacio, del dragón de acero negro.

Ya no estaban los niños que hace años descendían por esa recreación del mito de Sant Jordi,
ni los patos que flotaban en el estanque.
Han desaparecido los trazos de remo con que los enamorados dibujaban su amor en el agua, a bordo de esas antiguas barquitas de juguete. Tampoco queda rastro de mi sombra al lado de Ana,
caminando por las pasarelas en busca de ese pabellón sucio y decadente de color rosa: la Casa del Mig.
Nos gustaba ese cisne que siempre flotaba a la deriva, como una boya, frente a los muros desconchados. Ella sacaba un mendrugo de pan de mi mochila, y lo lanzaba para formar círculos en el agua. El ave nadaba elegante hacia él.


Ya no existe ese balcón en la esquina de las calles Watt con Autonomia, repleto de plantas y de donde siempre surgía un hilo de música. Era jazz. Me hubiera gustado vivir allí, pero ahora ocupa ese solar un edificio de nueva construcción sin balcones, ni plantas, ni canciones. Aséptico.
Como el parque al que, después de ocho meses de obras, le han arrancado su piel canalla, y lo han convertido en un espacio con parterres vallados para que los perros no corran por ellos.
Con todo, me gustó el pequeño bosque de encinas en el centro.
Las esculturas de Plazuelo, Casanovas, Fuxà y Caro volvían a estar como salieron del taller, sin inscripciones -presuntamente románticas- tatuadas en ellas. 
El reflejo de los neones azules de un hotel cercano temblaba en la superficie del lago. 
Me agradó el silencio que abundaba allí ese atardecer oscuro. Circundé en soledad, bajo la lluvia, esas instalaciones que diseñó el arquitecto vasco Luis Peña Ganchegui, en 1985. Me gustó pasar mi vieja mano izquierda sobre las superficies nuevas.
Regresé al punto de partida, en la parte alta de las gradas, y retraté con mi cerebro los cipreses bajo los faros, erguidos como ellos.
Una chica intentaba fotografiar a una pareja que discutía al amparo de un paraguas rojo. Se escondió tras un muro. Seguramente era fotoperiodista. Quizá una vez me tomaron una instantánea con Ana junto a una de las torres, y esa imagen forma parte de un álbum que reposa en una estantería a mil kilómetros de distancia. 
Quizá nos inmortalizaron en el Parc de l'Espanya Industrial que, a mediados del siglo XIX, alojaba una industria téxtil: el Vapor Vell. Allí, en 1897, el pionero Fructuós Gelabert filmó una de las primeras peliculas catalanas: Salida de los trabajadores de la fábrica España Industrial, en 1897.
Ahora, bajo la lluvia, todo era inmaculado, geométrico, suizo. La fotógrafa se largó tras la pareja del paraguas rojo. Me quedé solo en el mirador. 
Pensé que habían transcurrido ciento trece años de imágenes tomadas por gente anónima en el parque, desde que Gelabert plantara su cámara prehistórica en ese mismo lugar. Me acordaré de un par de ellas, que me incumben.

Les fotografies sense signatura són de Xurri del blog Post-its sacados de la papelera

15 comentaris:

Montse ha dit...

Molt maco, però potser massa clínic, no? (assèptic, com dius)

M'agrada, però m'agrda més quan als parcs hi ha vida (que no brutícia, ep!)

Molt bé, Fra Miquel, gràcies!

Emily ha dit...

Potser aquest parc sembla massa jove, massa net, però doneu-li temps, ja tornaran totes les coses que donen vida. I si no, vindré jo i faré una inscripció.
La música, bona, les fotos i el text, també. Que segueixin les col·laboracions, que donen vida a Blogville :)

fra miquel ha dit...

Era un dia gris i fred, Arare. No hi havia gaire gent, però m'imagino que amb el bon temps s'omplirà de vida. Les persones són les que poden treure-li aquesta sensació d'asèptic que comenta El Paseante. (el text és seu)
No hi ha una relació de "ordre" per llegir els dos posts. Simplement és que, tant la xurri com el paseante m'han regalat textos i els havia de posar un darrera l'altra.
Gràcies per passejar per casa
Petó

fra miquel ha dit...

El final de Dash y Lilli inscrit a les grades del parc?

Tot i que les grades donen per escriure-hi tota la novel·la ;-)
En plan "performance" no estaria malament je je
Ja m'ho imagino: els que sortim a la novel·la i altres col·laboradors de Dash y Lilli escrivint-la per les grades...
El parc quedaria menys asèptic No?
Cuida't Emily
petó, petó

31 de gener de 2010 12:03

Xurri ha dit...

M'agrada la visió del paseante, m'agraden les teves fotos, m'encanta aquesta segona part del parc. I jo hi era, luju asiàtic!!!!

:o)))))))))))))))))))

(sóu més macooooos.... ains!!!)

Carme Rosanas ha dit...

Està molt bé, un post molt maco!
Tranquil·litat i bones fotos.

Joana ha dit...

Sembla un parc nou, per estrenar i amb el relat El paseante fent-ne propaganda.
Hauré de baixar a passejar. M'ha encantat. Les fotos precioses!i la música...per la tarda de diumenge :)

nimue ha dit...

ains... que bé... és tan... Paseante!

B7s! :)

Friks Vaporup ha dit...

Recordo vagament quan es va inaugurar aquest parc. No em va agradar gens! Ara, en canvi, m'agrada cada cop més. És un lloc amb molta personalitat.

el paseante ha dit...

Moltes gràcies, Fra Miquel. M'agrada com ha quedat. I la música li pega al post. Has fet una bona feina. Aquella tarda ens ho vam passar bé tots plegats. Quan vulgueu, fem un parc nou. Serà un plaer.

Rita ha dit...

Una fantàstica col·laboració. Felicitats a tots dos! I a la Xurri també!

Teniu més parcs, per mi podeu anar fent que us lllegiré/miraré encantada.

BACCD ha dit...

M'ha encantat, de debò! I ja ens encarregarem entre uns i altres de tornar la vida al parc.

M'ha agradat molt aquest enllaç amb la Xurri del post anterior.

Des de la quinta punyeta només us puc animar a tots tres a seguir fent aquestes col·laboracions, perquè nosaltres en gaudim (egoista que sóc). I si comenceu a pintar alguna grada o paret, aviseu-me, que quan hi passi deixaré la meva marca també.

xavilongo ha dit...

Fantastic duet: molt bon relat i molt bones fotos.

jo també he passajat amb l'anna pel parc. haurem de tornar per veure els nous aires del parc

fra miquel ha dit...

Això ho hem de repetir Xurri!
B7

Gràcies Carme, segur que tu hi posaries poesia en aquestes fotos.
Un petó

Quan faci més bo segur que serà més agradable passejar-hi Joana. Aquell dia feia un freeeed!
Petó per tu també

Ai nimué... et noto com enamorada...
Una abraçada

Salut Friks! Potser li falten algunes inscripcions? Com diu la Emily? ;p

Paseante, si teniu alguna proposta... ja saps! Però potser esperem a que faci més caloreta, No? Febrer s'acaba rapit després hi ha la temporada de calçotades... Potser després de Setmana Santa. Anem-ho pensant
abraçada

Si que tenim parcs Rita, i molts! Que no ens els acabarem. Ja veus que l'esperit és de continuar fent sortidetes.
Petonet

Si baixes a BCN avisa Duschgel, i passegem per algun parc.
Ja t'avisarem de si fem inscripcions ;o)


Xavilongo, no sé si ho he comentat en aquest post o l'anterior. O no ho he comentat, però el cas és que a mi em sobra zona infantil. L'han ampliada. La resta, si hi aneu, ja m'ho diràs. No varem veure les barques ni cap ànec. Vaja, el que explica el paseante.
Una abraçada per a tu i un petó a l'Anna.

khalina ha dit...

Felicitats al Paseante, al Frare i la Xurri!

Jo fa molt temps que no passejo pel parc. Recordo les barques i els grafitis