LA GRAN GALA

quest és un post especial...

...d'agraïment a:

 El Paseante

No només per haver organitzat els premis Oscar BlogVille...i haver-me nominat i premiat amb un d'aquests "Oscars"... no, 

 també :

- per escriure històries que ens toquen la fibra sensible...
- per estar en aquest mon virtual fet per persones reals

- per esdevenir un amic amb qui passejar per aquests mons de Déu...

GRÀCIES    PASEANTE!

d'esquerra a dreta :
Òscar (del Lost Art of Keep a Secret, vestit de blanc en homenatge al realmadrí), la Be Wild, la Filadora, la Violette, el Martí (de l'Aquari), la Xènia (del Xurriblog), El Veí de Dalt, l'Àmber, la Duchsgel, la Commuter, la Mainoestard, La RaTeta, l'Helena (del maskmilpalabras),l'MK (de Cuentos Prescindibles), la País Secret, la Joana (guanyadorissssima) i el Fra Miquel. Al mig ajupit tenim al Paseante vestit amb un Barça Vintage. En un sofà a la dreta està la Vida i al quadre penjat del darrera tenim al Tanguito (Patente de Corsario)

CRÒNICA FINAL DE LA GALA D'UNS OSCARS EXCEPCIONALS I MOLT ORIGINALS

L'escenari s'ha quedat totalment fosc. Les llargues cortines de vellut, d'un color verd “pistatxo” han caigut lentament i reposen arran del terra de caoba. El públic ha començat a aixecar-se i debat, alegre, el lliurament de premis. Hi ha divisió d'opinions. "Llàstima que ... no sortís premiada", se sent dir a uns ... "Jo hauria votat a ..." diuen altres ". Tot d'una, gairebé sense temps perquè ningú hagi sortit de la sala, diverses persones que encara romanien en els seus seients, emeten un "ohhhh!" De sorpresa. Es tornen a encendre els focus. El públic sorprès dirigeix les seves mirades a l'escenari. Alguns, es tornen a seure a les seves butaques blau cobalt, esperant una mena de “remake” de l'espectacle.

Des de darrere de les cortines han aparegut, cadascun d'una banda, l'encantadora MK i el patxanga del Veí de dalt. Ella va vestida al Lara Croft. Ell és gairebé una calcomania esperpèntica d'Indiana Jones, amb una llonganissa moix a la mà. "Veí, et vaig dir que agafessis un fuet ...". "Vas dir un fuet ..., qui havia de pensar que et referies al de donar assots ...?

MK agafa amb fermesa el micròfon:

-Ejem ..., ha estat una nit llarga, plena de sorpreses i de moments molt emocionants ...Però no podem anar-nos sense donar-li al nostre estimat Paseante un calorós aplaudiment que tant es mereix per l'organització d'aquesta meravellosa gala dels Òscars de Blogville.

El públic comença a aplaudir alegrement. Els aplaudiments van pujant de to Des del fons de la sala es comencen a cridar el seu nom donant sentides palmades, xiulets i algun udol ronc. No obstant això, el Paseante no apareix ni passejant ni arrossegant les seves gastades sabatilles per cap costat.

MK torna a insistir, aquesta vegada amb un to de veu més emfàtic:

-Paseante, si us plau, et preguem pugis a l'escenari amb nosaltres. Mira que ja s'està fent tard i el Veí comença a tenir gana!

- A quin tipus de fam et refereixes, preciosa?

-A les dues, carinyo. A part de l'habitual, sé que és l'hora dels teus potets de verdures Bledine.

El públic continua aplaudint, però ni rastre del protagonista.

Una veu femenina en off Requereix, així mateix, la presència a l'escenari del Paseante. Res de res. Ni rastre.

El Veí de dalt, per despistar l'atenció, agafa el micro i deixa anar al públic:

- Potser estigui al lavabo ... Algú hauria d'anar allà ...

Dos membres de seguretat van a mirar als lavabos. Als cinc minuts tornen negant amb el cap

-Res.

- Heu mirat al de dones? -Afegeix el Veí, intentant malbaratar tot el seguici d'admiradores i intentar demostrar el que ell sempre havia sospitat: que el Paseante era un transvestit.

-Ni en el servei de cavallers ni en el de dames.

De sobte sona un telèfon. "És el meu smartphone", diu MK. Se li sent parlar molt afectuosament amb algú que sembla poder donar alguna pista sobre el seu parador. MK agafa, discretament, de la mà al Veí de dalt i fan mutis darrera les cortines.

Mentrestant, el públic ja es dóna per resignat i torna, per segona vegada, a desfilar pels passadissos del teatre. De sobte apareix MK amb un nou i glamurós vestit platejat (com pot aquesta dona canviar-se de peces tan ràpidament i que, a més, totes se li cenyeixen perfectament al cos?) Que deixa a les dones sense respiració i als homes bombant sang a l'entrecuix.

En aquest mateix instant comença a sonar la Banda Sonora Original de "Missió impossible". El públic xiuxiueja entre si, alguns amb expressió divertida, altres amb expressió preocupant i, alguns, impacients, però discrets. El Veí torna dirigint-se al públic els dóna la bona nova:

- Ara sí! Tenim el gust de comunicar que el Paseante ha estat localitzat, en ...- i sense deixar que acabi la frase, el públic l'interromp, i aplaudeixen tots alhora, aixecats i victorejant el seu nom "Paseante, Paseante!".

Tot seguit sorgeixen de la petxina, allà on s'amaguen els apuntadors, els dos nens que, alhora, són presentats com els nebodets del ben trobat protagonista, agafats de les mans d'aquest i MK darrere, en segon pla. Llavors, MK i el Veí de dalt fan un a part i deixen al Paseante amb els seus nebots a cada costat, agafats de les seves mans, enmig de l'escenari. El públic esclata en renovats aplaudiments. Tendra escena.

La veu en off es fa sentir per tot el teatre: "Shhhhhhhhh, silenci! Sembla que el nostre estimat protagonista prendrà la paraula ... "

- Ejem! Ehhhh, jo ...., err, jo ..., mmmm, err ...

-Va, nano, no et tallis, porfissss-li interromp el petit Hayden, el que va vestit de color vainilla i li coneix els seus rampells de timidesa.

El petit Faraó Nil afegeix:

¡Jopetas, oncle, parla ..., jaaaaa, que vull anar-me'n a jugar ....

Tio, que això és més fàcil que besar a una noia, vengaaa ...-, afegeix el petit Hayden.

El Paseante s'arma de valor, s'aclareix la veu i diu amb veu una mica tremolosa, però molt feliç i sorprès:

-Ejem ... Moltes gràcies, ehhh, és un honor immerescut ... Errrrr, per primera vegada no tinc paraules per agrair tant d'afecte i reconeixement, errrr, insisteixo ..., immerescut.

I es pot veure com se li rellisquen unes llàgrimes per les seves galtes. Està feliçment emocionat, es treu les ulleres de plexiglàs durant uns segons i s'asseca amb els seus dits índex i cor algunes de les llàgrimes vessades.

-Jo, és que sóc un tímid i romàntic empedreït... Errr... Us vaig a revelar un secret. Encara sort que avui és diumenge i no dimarts, ni tampoc a de córrer la sang... Ejem..., tota l'estona he estat amagat aquí sota (assenyala el lloc on es posa l'apuntador, a la closca), en un bagul ple de teles precioses de Damasc, estava molt còmode entre les bellíssimes vestimentes d'aquesta òpera prima... Des d'una escletxa podia sentir com m'estàveu cercant... Em feia riure, perquè la por produeix riure, i és que ja us he dit ..., errrr, sóc molt tímid ...

Una altra ovació irromp seu improvisat i encantador discurs ...

- Fa uns quatre anys que vaig sortir al món. Bé, ehem, és evident que tinc uns quants més, ja ho veieu (rialles encobertes); vull dir que fa uns quatre anys vaig aparèixer en l'escena virtual, en el món dels blogs. Fins llavors només mirava el món al costat del senyor gris... (al evocar, se li s'entretalla la veu), passejant amb ell pel Turó Park o pel país de la boira...; ejemm..., però el meu veritable país sou totes vosaltres, bé, totes i tots vosaltres ... ejem .., vull dir, que em feu viure en les històries que us conto i en els comentaris que em deixeu. Què seria El Paseante sense el vostre afecte? Un coix enmig d'un país erm ... Un cec en un país d'ignorants ... Un anacoreta en una columna del desert ... Hmmm: ... Sóc feliç. Sí Encara que us sembli el contrari o que no sàpiga expressar-ho amb paraula clares. Sabeu? Quan passejo pels racons del meu Turó Park sempre penso en algun de vosaltres ... D'alguna manera o altra, llegir-vos alimenta el meu esperit i les ganes de superar-me. Sou fantàstiques i fantàstics. No canvieu. Mai. Perquè en els meus posts sempre hi ha alguna cosa vostre que us pertany, que us trec de la vostra essència i que intento tornar-vos ho amb la meva major energia. Perdoneu si no us aconsegueixo. Els meus passejos solitaris o en companyia són el meu millor medicina. Tant de bo no s'acabin mai ...

El públic trenca a aplaudir. Les noies criden. Algunes ploren. Encara que ho intenti amagar, al Veí també li cau una llàgrima que passa veloç a eixugar amb el palmell de la mà: "Aquests focus que enlluernen ...", diu a MK. Però ella ja no ho sent. Ja ningú sent res. Hi ha un fervor gairebé místic a la sala. Potser l'avinença d'un nova religió? Va caient el teló. El Paseante recull una rosa del terra. La olora. La besa. I se l'emporta al cor amb les dues mans. L'ofereix al públic. Rugeix la marabunta. La llança al vol. La platea és un crit unànime: "Paseante, Paseante!". Tots els guanyadors d'un Oscar els mostren en alt assenyalant a ell. Com si l'hi tornessin. Els seus nebots l'agafen de la mà i el porten cap a dins. Cau el teló. I els aplaudiments continuen durant quinze llargs minuts.

MK només aconsegueix balbucejar: "Irrepetible. Inoblidable ". El Veí respon: "Cert: mai oblidaré el teu escot".

Equip de Guionistes: Amber, El Veí de Dalt, Filadora i Joana
Equip d'Imatge: Be Wild, Commuter, La RaTeta Miquey i Violette
Coordinació: El Veí de Dalt, Filadora i La RaTeta Miquey

M'ho he passat d'allò més bé en aquesta gala dels oscars de BlogVille. 

Gràcies també a tots els que heu participat i fet possible aquest post.