RECOPILACIÓ BREVA DE LAS MATERIAS QVE LO AVTOR TROBA DE INTERÉS EN LO REFERENT A JARDINS I PAISATGES, ENTRE ALTRES CVRIOSITATS

dimecres, 19 d’agost del 2009

VIL·LA AMÈLIA I VIL·LA CECÍLIA





quests jardins em porten records d'infantesa... Ja ho diu "El Paseante" en el text que a tingut a bé fer per aquest post, "...
els meus pares ens portaven a aquest jardí tot sortint de missa dels caputxins de Sarrià..."

Si ho voleu, podeu acompanyar la lectura amb un clàssic del jazz (Crazy Rhythm) interpretat per uns amics, JAZZADLIMITUM.
Si no us entreteniu en els enllaços crec que encaixa bastant bé amb el text.

Els jardins de la Vil·la Amèlia i Vil·la Cecília

Aguardaba el ómnibus 34 de retorno a casa en una zona de Sarrià que me era desconocida, al norte de las torres de la sede de La Caixa en la avenida Diagonal, tan negras como ese cielo absolutamente oscuro a media tarde de ese día.

Todos sufrimos la escasa frecuencia del transporte público en la metrópolis. Así que tuve tiempo de vagabundear con la mirada por los toldos amarillos de esos balcones donde toman el aperitivo los potentados. Hasta que en la esquina aparecieron dos veinteañeras espigadas a bordo de unas interminables piernas morenas coronadas por unos tejanos minúsculos. Mi rostro dibujaba una góndola observando la cadencia de sus caderas, y alguien debería haberme cerrado la mandíbula con un golpecito en el mentón, para no parecer tonto.

El bus no venía y yo no tenía prisa. Así que seguí a ese par de flautistas de Hamelín. Como una rata. Ascendieron por la rampa de lo que parecía un parque. El lugar olía a flores, y había mil perros blancos y mil teckels pijos brincando en busca de pelotas de tenis que les lanzaban mil chicas de piernas largas y pantalones cortos, entre árboles centenarios que querían tocar el cielo Mis flautistas se extraviaron entre esas jovencitas replicadas. Me agaché, pero ya no supe distinguir sus piernas de las otras.

Pasaron un hombre y la que parecía su hija. Sin prisas. Él tenía una edad parecida a la mía, con el cabello rizado y salvaje. Carcajeaba socarrón con esa boca que enmarcaban un bigote y una perilla coqueta, mientras le contaba algo a la niña que la hizo sonreír. Ella era una adolescente presumida. No tendría más de trece años, pero se la veía resuelta como una bella dama filadelfiana. Escuché como él le narraba: "L'ultim record que tinc és de quan els meus pares ens portaven a aquest jardí tot sortint de missa dels caputxins de Sarrià.

Deuria ser jo un marrec, perquè d'adolescent ja no anàvem a missa, jo i els meus germans".

Cambié de flautistas, y les seguí. Como una rata. Supe por la voz sonora del hombre que me encontraba en los jardines de la Vil·la Amèlia i Vil·la Cecília.

Originariamente componían un único espacio, pero ahora una calle los había convertido en dos amantes separados. El guía le señaló a su hija la avenida de palmeras Le hizo fijarse en los cipreses que vigilan el estanque ornamental del centro, decorado con una ninfa de bronce. Le destacó los pinos antiguos e imponentes, pero también los delicados arbustos ornamentales que decoran los caminos Parecía un experto en plantas, y sentí envidia de él porque no soy capaz de distinguir un manzano de una secuoya.

Cerca del quiosco de bebidas, la chica le preguntó por el nombre de un extraño árbol de copa aplastada. Me gustaba especialmente, así que me acerqué más de la cuenta a la pareja para escuchar que se trataba de una Sophora japonica “pendula”. El tipo detectó mi presencia y se giró mosqueado para amenazarme con la mirada. Disimulé buscando nidos de cigüeña en las alturas mientras silbaba el himno del Barça. Con todo, decidí aumentar la distancia a que les seguía un poco más allá del medio metro inicial

Fui tras ellos por un camino agreste de tierra, hasta coronar un montículo con vistas a la parroquia de Sant Ot (con ese campanario estilizado). Era un rincón nostálgico, y las raíces de los pinos parecían huesos de dinosaurio esparcidos por el suelo. "Aquí hi pujàvem camp a través, res d'anar pel camí! Jo deuria tenir 8 o 9 anys com a molt", le contó a la chica que un rato antes le había desvelado sus planes para convertirse en una futura diseñadora de moda.

Al final de la zona de juegos infantiles (donde se levantan unas preciosas casas de dos plantas con fachadas de color pastel), se detuvieron en un lugar de sombra. Parecía un pequeño sotobosque fresco, con hierba y hojas que ya habían caducado, sobre las que se sentaron. Él se quitó las abarcas y ella las sandalias, y los dos notaron el frescor en los pies. Me tumbé a dos metros de sus hombros, buscando nidos de cigüeñas y silbando el himno del Barça para disimular. La niña le contaba sus progresos con la flauta. Cerca había un árbol poderoso, que el flautista con conocimientos botánicos definió como un eucaliptus.

Se estaba a gusto allí, pero los guías no paran quietos. Así que se calzaron de nuevo, y reemprendieron el camino. Fui tras ellos. Como una rata. Salimos de los jardines de Vil.la Amèlia. Cruzamos la calle por el paso de peatones, que había convertido esos dos recintos en dos amantes separados, para entrar en los jardines de la Vil·la Cecília.




Unas pérgolas metálicas simulaban ser colas de ballena. Había una maraña de laberintos formados por setos de cipreses recortados. Un canal en desniveles decoraba el muro de la entrada. Una escultura se ahogaba allí. Leí en el cartel:

En el centro de los jardines se elevaba un edificio elegante -el Centre Cívic de Sarrià-, flanqueado por tilos. En la plaza de enfrente, miles de botánicos con perilla hablaban de plantas ese atardecer con sus miles de hijas adolescentes que soñaban con ser futuras diseñadoras de moda. Mis flautistas se extraviaron entre ellos. Me agaché, pero ya no supe distinguir sus piernas de las otras.

Sin guías, encontré en la calle a un servidor del ayuntamiento que regalaba multas a los automóviles mal aparcados. Le pregunté por la parada del ómnibus 34. Parecía complicado llegar allí. Le propuse que fuera mi nuevo flautista, y yo su rata.

Respondió que no estaba para gaitas El cielo seguía tan oscuro como las torres de La Caixa.

En taronja els enllaços a altres blogs, en blau més informació.

El meu sincer agraiment a El Paseante per la seva col·laboració. També vull agraïr a JAZZADLIMITUM que m'hagin prestat la seva gravació

24 comentaris:

fra miquel ha dit...

Aquest cop ha estat "El Paseante el primer a anar pel jardí per escriure el text. És evident que no varem anar el mateix dia (no ens hem vist mai) Ell hi va un dia gris (com les torres de "la caixa") Jo hi he anat un parell de tardes assolellades.
Sí és cert que alguns detalls dels seus personatges espiats son autobiogràfics. La filla flautista, el pare amb perilla... Això, però, no vol dir que l'escena hagi existit.
M'ha costat especialment trobar les "veinteañeras" amb texans minúsculs. Tot i que per un home que encara agafa l'"omnibus" potser les noies que finalment he pogut retratar sí que porten texans minúsculs!
Bromes a part, m'ho he passat molt bé fent aquest post, tot i que ha costat lo seu, i em consta que El Paseante també ha gaudit de l'experiència.
Gracies, també, als amics de Jazzadlimitum, són uns cracs del jazz!

Ramir Bullich Catà de la Torra ha dit...

Quinta o Vila Amèlia, també anomenada fa anys "Can Fradera". Algú ho recorda.
I tant que ho recordo! El meu avi n'era el porter, vivia a la casa de la porteira, avui enderrocada per obrir el carrer que parteix el parc.
Molts feliços records em porta aquest parc

fra miquel ha dit...

Quina sorpresa, Ramir! Qui ho aniria a pensar , que el teu avi vivia en aquests jardins!
És una llàstima que fessin el carrer pel mig del jardí. El del palau de Pedralbes crec que també el varen partir, i El Bosc Bertran al Putxet!
Hi ha un jardí a sobre de la Travessera de Dalt on fa temps veig pancartes demanant que no s'obri un carrer que el partiria en dos o el malmetria totalment. Ja tenim pocs jardins històrics, que encara els volen anar dividint!
Això a Paris seria impensable, si s'ha de fer un carrer...que doni la volta al jardí! Que carai!
Una forta abraçada, Ramir!

Emily ha dit...

Ja us veig al dos col.laboradors fent una guia de parcs, amb les teves fotos i les paraules del Paseante. Us ha quedat molt bé! Felicitats.

RaT ha dit...

Faig una escapada a la gran ciutat (serà que cal ensumar els tubs d'escapament?) i em trobo l'escrit sobre un parc on crec tenir els primers records conscients de la meva vida... me'l torno a llegir, val la pena. FELICITATS a tots dos (per guapus, per bon fotògrafs i bons perseguidors de cuixes llargues)

Per cert, no us oblideu que les rates a vegades també són raTetes ;)

khalina ha dit...

Feu bona parella (com a blocaires) el Paseante i tu.
Les teves fotos sempre són delicioses, i junt les teves paraules, ja em veia seguint a flautistes.

Rita ha dit...

Quina meravella de post!!!

Us felicito per aquestes fantàstiques col·laboracions.

Petons a tots dos! :-)

fra miquel ha dit...

Emily
Doncs no estaria malament, seria una manera diferent de conèixer els jardins i parcs de la ciutat. Aquí queden aquestes col·laboracions, qui sap si en un futur...

RaTeta,
m'has d'explicar això dels teus primers records conscients en aquest parc. A veure si al final ens trobarem tots quant érem petits, en aquests jardins! El Ramir també els va viure de petit.
(veure primer comentari)

Gracies Khalina
Gracies Rita,

Ja veieu que de tant en tant el Paseante i jo ens posem d'acord per anar pels mateixos llocs. No descarto que hi hagi més col·laboracions.

Un petó a totes.

Lucia Luna ha dit...

Fantàstic! felicitats pel post, m'ha encantat, es genial fer un passeig així un diumenge al migdia :)
Un petonet

fra miquel ha dit...

Hola! Luluji,
Gracies per les felicitacions. Que també han de ser pel Paseante!

Encantat de veure't per casa!
Ja veig que aneu tornant, totes, de vacances...je je ;-)

En aquestes dates, jo recomano fer el passeig cap al final de la tarda. S'hi està millor, no fa tanta calor

Petons

Unknown ha dit...

Felicitacions als autors, molt interessat la vostra col·laboració. Hem faig seguidor.

Gràcies pel teu comentari, m'alegro que coincidim.

Salut

fra miquel ha dit...

Salut Patxi!

Celebro que t'agradi,
gràcies per passar.

El veí de dalt ha dit...

Collons! Per fi veig a algú que li sap treure suc al Paseante aquest! Us ha quedat un sant post rodó!

el paseante ha dit...

Fra Miquel, he estat uns dies fora i no t'he pogut visitar fins ara. M'agraden molt les fotografies que has fet (i l'arbre que em tenia intrigat, sí que és aquest). Ah, i els pantalons que vaig veure jo eren mini-mini :-) Ja buscarem un nou indret per passejar.

fra miquel ha dit...

Espero que els dies a fora hagin provat, Paseante.
Noi! no sé a quina hora passegen els texans minis! Jo hi anava a la tarda quan la calor ja no apretava tant.
Però els gossos blancs... a que eren aquests? Els dos cops que hi vaig anar em vaig trobar els mateixos. Es coneix que són assidus al jardí.

fra miquel ha dit...

Gràcies veí, per les felicitacions.
La col·laboració amb el Paseante neix de la meva voluntat d'acompanyar amb text les fotos que faig.
A mi m'agrada fer fotos, però em costa molt escriure.
L'altra cosa pot ser que El Paseante va ser el primer Blogger que vaig seguir, mira, m'agraden les seves històries i com estan relatades.

Ja m'hauria agradat col·laborar en algun dels teus posts de “Calents i contents”... Però potser és que no tinc els contactes adequats per a que facin de models ;-P . Per cert, una llàstima que s'acabés aquella secció.
Una abraçada

el paseante ha dit...

Fra Miquel, no sé si eren aquests els gossos. Recordo que n'hi havia molts de color blanc i em va sorprendre la coincidència. Pensa que vaig anar al parc unes setmanes abans que tu, i potser va variant la fauna i les noies amb pantalons curts.

fra miquel ha dit...

Si no eren aquests gossos, Paseante, donen el pego igualment.

El que ja no crec que pugui trobar son les cames amb texans minis. El temps comença a canviar i potser ja es porten altres peces de roba. A banda d'això, ara torno a estar enfeinat i em costaria trobar el moment per a la cacera dels texans.

Salut paseante!

El veí de dalt ha dit...

Fra Miquel,
si hi penso, algun dia faig un post pensant en què tu perquè puguis retratar-lo. És que no puc suportar que el Pasenate ho hagi fet i jo no. Que mala es la envidia! ;-)

fra miquel ha dit...

Estaré encantat, Veí. Ja et vaig dir en un comentari que si em trobes les models, et faig el reportatge fotogràfic d'un d'aquells contes que posen content.
- Insisteixo... llàstima que s'acabés la secció de calents i contents.

Una forta abraçada

MK ha dit...

Vaig passejar la Quinta Amelia tardes y tardes d'adolescent un estiu , mentre feia de cangur dels meus tres cosins petits.clar i com es deia aquell cine que hi havía a Sarriá ? El Bretón?.Ufff!Fa segles de tot això, i jo també volía ser dissenyadora...

I canviant de tema
Donç jo no quedo del tot malament a les fotos.

La lectora corrent ha dit...

Quins records!

Els meus germans hi havien anat algunes vegades quan era "can Fradera", i hi vivia l'àvia d'uns companys seus d'escola.

Anys més tard, jo hi anava sovint amb les meves filles i el meu fill. Aleshores era ja la "Quinta Amelia". Ara, tot i que hi passo moltes vegades pel davant, fa anys que no hi he entrat.

fra miquel ha dit...

Ostres MK. Al final resultarà que tots, de petits, haurem passat per aquests jardins! No m'estranyaria que fins i tot haguéssim jugat plegats, a fet i amagat, per entre els arbusts i els turonets. Del cine no et puc dir res per què no era del barri.
I no pillo lo de que surts bé a les fotos, em dec haver perdut alguna cosa, potser un comentari en algun altre post?
Petons guapa.

fra miquel ha dit...

Lectora,
si has llegit els anteriors comentaris veuràs que la majoria hem passejat o jugat en aquests jardins. En Ramir (primer comentari després del meu) hi tenia el seu avi que era el porter de Can Fradera.
I és que amb internet o sense, el mon és com un mocador...

Aprofito per comentar-te que m'agrada molt les coses que expliques al teu blog, l'he "fullejat" una mica i tens posts fascinants.
Una abraçada